INTRODUCCIÓ

Dins l’ecosistema digital actual de mitjans de comunicació, la manera de mostrar, navegar i interactuar amb la informació i els continguts es transforma ràpidament, i això s’aprecia quan veiem com els mitjans  informatius tradicionals (com el periodístic) i els relacionats amb la producció audiovisual amb determinades formes d’exhibició i distribució (ficció i no ficció), s’acosten cada vegada més i han donat pas a la creació de projectes que hibriden les dues fòrmules, la informació (continguts) amb l’entreteniment (diversió). Actualment, la majoria de projectes audiovisuals es conceben en relació a una lògica multiplataforma (anomenada crossmedia o 360) en que la barreja de gèneres i formats n’esdevé una característica predominant (anomenada transmedia). Tot això és una conseqüència de l’aparició d’una nova “espècie” a principi dels anys 90 – la World Wide Web –, la qual va fer entrar en crisi tot l’ecosistema dels mitjans, i fins i tot va arribar a amenaçar d’extinció algun exemplar de mitjà de comunicació històric. Cada vegada que apareix una nova espècie en un ecosistema canvien les regles del joc. Les velles espècies s’hi han d’adaptar – per exemple, adoptant trets de les noves espècies – i intentar sobreviure.

La incorporació de la interactivitat als procesos de comunicació – el gran valor afegit que va aportar la xarxa fa dues dècades –, comporta anar un pas més enllà i possibilita la participació i involucració de l’espectador clàssic. Els formats interactius han creat noves plataformes de visualització i participació capaces d’acumular diversos tipus de continguts, a més d’aconseguir trencar amb la linealitat imperant del discurs, forma tradicional de consumir els continguts des de l’època clàssica grega. Ens trobem, doncs, experimentant un nou paradigma on les audiències es fragmenten, apareixen noves espècies mediàtiques i la quantitat de continguts a disposició de les audiències s’incrementa de manera exponencial. Més que desaparèixer, els mitjans tendeixen a adaptar-se i sobreviure. Fa un segle, el cinema va assetjar el teatre, que es va poder adaptar a la nova indústria cultural i arribar fins als nostres dies.

En la dècada de 1950, la televisió va amenaçar la ràdio i el cinema, i no obstant això aquestes dues experiències de comunicació continuen existint. La història es repeteix amb el World Wide Web, un mitjà que integra tots els altres en un entorn interactiu, definit sovint com un “metamitjà”, un lloc on totes les experiències de comunicació tendeixen a convergir. Parlar del World Wide Web significa parlar de la televisió IP, de la ràdio en línia, de la Viquipèdia, de blocs i de xarxes socials, etc., un conjunt molt heterogeni d’experiències de comunicació. I també, de com els gèneres de no ficció comencen a transformar i a adaptar les seves lògiques de creació i producció per aconseguir integrar-se en aquest gran mitjà contenedor i evitar així qualsevol risc d’exclusió.

Aquest projecte pretén incentivar un espai de reflexió sobre l'evolució de les formes d'expressió i narració de determinats discursos audiovisuals contemporanis. Els videojocs, la publicitat, l'animació infogràfica, la televisió, el documental i altres formes de comunicació estan transformant profundament la naturalesa del discurs fílmic, fins al punt que no és possible referir-se al mitjà cinematogràfic i periodístic, com a discurs autònom, si no és en relació amb els nous mitjans audiovisuals emergents. Estem assistint a un canvi transcendental de l'escenari cinematogràfic i periodístic, en què cada vegada hi ha un nombre menor de lectors i d'espectadors en les tradicionals sales d'exhibició, encara que la producció de notícies i de pel·lícules és més important que mai en la història dels mitjans de comunicació. La irrupció de les tecnologies digitals ha provocat l'aparició de noves formes de producció, distribució i recepció de les produccions audiovisuals, i els efectes són manifestos en les formes de construcció i consum dels relats audiovisuals. En definitiva, la creació de l'espai de reflexió que es proposa aquest projecte s'ha d’inscriure en el debat al voltant de la naturalesa de la cultura visual contemporània, en què han cobrat un especial protagonisme formes hibridació de comunicació com el infoentreteniment, el advertainment o el mestissatge de mitjans, gèneres i discursos.